Més que un liberal

Sovint en discussions, als liberals se’ns arriba a acusar, erròniament, de ser “egoistes o de “no tenir cor”. És cert que, a primera vista, pot semblar així. Quan els liberals afirmem, per exemple, que no és necessàriament el deure de l’Estat emparar a aquells més desfavorits, es pot arribar a produir des d’enuig fins a estupefacció. El primer d’aquests dos, l’enuig, radica en un sentiment que és tan humà com el propi desig de supervivència i es tracta del desig de benestar social.

L’ésser humà, és per naturalesa un ser social. Tots els humans ens beneficiem de viure en societat, tant per la protecció que ens ofereix com per l’afecte que només en ella podem trobar. És d’esperar, doncs, que en la nostra naturalesa resideixi no solament el desig de la pròpia supervivència, sinó també el desig de la supervivència de l’espècie. Una clara preocupació, per tant, del bé dels demés, resideix en nosaltres, encara que en la majoria de casos estarà superposada al benestar propi. Ens identifiquem amb els altres i el seu patiment, per això intentem minimitzar-lo. És el que es coneix com a empatia.

I és aquí on hi trobem la raó per la qual el teu amic sembli disposat a arrencar-te els ulls d’un moment a l’altre. Al seu entendre, acabes de mostrar una conducta completament atípica i antisocial, en dir que l’Estat no ha d’emparar als més necessitats. Una conducta que en el seu extrem, es coneix com a psicopatia, és a dir, una manca total d’empatia. Però la veritat, no és que els liberals no tinguem empatia. L’enuig que pot provocar la doctrina liberal és fruit d’una falta d’enteniment. I és que, segurament, no pot ni albirar una alternativa al fet que l’Estat sigui el responsable de proporcionar assistència social. Igual que passa amb la sanitat i l’educació, s’aferra al dogma que l’Estat ha de ser en última instància responsable de proporcionar aquests serveis. Per ell, benestar és Estat, i per tant, menys Estat suposa menys benestar. Greu error.

Però per què és tan comuna aquesta assumpció?

En gran part, aquesta forma de pensar és resultat de la influència externa. Havent nascut en un món on l’Estat controla el 50% de l’economia és difícil imaginar com el sector privat podria desenvolupar-se en aquestes àrees. Més fàcil és, d’altra banda, assumir que les coses són així perquè sí i per algun tipus de bona raó oculta…Però en última instància, quan es tracta d’assistència social, la majoria de gent cau en una de les moltes contradiccions del socialisme. I és que, malgrat creure fermament en l’obligació moral d’ajudar als altres, no veurien possible que aquest tipus d’accions ocorreguessin en una societat lliure. Tan sols utilitzant el monopoli estatal de la força es pot coaccionar als ciutadans a fer alguna cosa, que pel que sembla, tots considerem un element essencial de la convivència en societat.

En canvi, els liberals sabem que – precisament perquè tots coneixem la importància d’ajudar als altres i tenim tendències altruistes en la nostra naturalesa- l’assistència social sí que es donaria en absència de l’Estat. Això és, fonamentalment, molt més lògic que l’anterior. Però si la lògica no convenç, tan sols cal mirar l’evidència històrica en aquesta matèria. Alguna cosa que fa esplèndidament Juan Ramón Rallo en el llibre Una revolució liberal per a Espanya. I és que, ja al començament del segle XX, al Regne Unit, 3/4 parts de la població estava emparada per alguna, o diverses, de les més de 9000 friendly societies.

Aquestes friendly societies són associacions d’ajuda mútua, creades de forma completament lliure i voluntària que bàsicament compleixen una funció molt similar a la de la seguretat social d’avui. Pagant una quota, aquestes societats d’ajuda mútua asseguraven als seus clients contra la desocupació, les baixes per malaltia, la mort d’un familiar… Aquesta forma d’assistència, basada en l’associació voluntària, era molt comuna i no es limitava al món anglosaxó. A més a més, la naturalesa d’aquestes assegurava una distribució d’ajuda més justa i eficaç que l’actual projecte assistencialista que anomenem seguretat social.

D’entrada, la participació era voluntària. El més habitual era que tals associacions es formessin entre comunitats de veïns o empleats d’una fàbrica. És per això que gaudien d’una naturalesa veritablement benèvola.

Molt diferent és que l’Estat ens prengui forçosament els nostres diners i després ho reparteixi d’una forma completament impersonal. Des de la perspectiva de l’aportador, acaba de ser privat del plaer de veure els seus diners destinats a una bona causa. En quant al receptor, existeix un problema d’incentius i és que al despersonificar l’aportador, el receptor no dubtarà a intentar extreure el major nombre de rendes que pugui. Això no passava amb les associacions voluntàries. En poder veure clarament la procedència dels diners (els teus veïns), era molt menys freqüent que sorgís aquesta pràctica parasitària.

És més, aquestes associacions comptaven amb mecanismes per assegurar que les ajudes es donessin a aquells que ho mereixien. Normalment, les ajudes que podies percebre estaven subjectes a condicions. Per exemple, si volies rebre ajudes per desocupació havies d’estar buscant feina. En estar formades per membres d’una mateixa comunitat, aquests mecanismes de control podien dur-se a terme efectivament. En altres paraules, l’intercanvi d’informació que sorgeix de manera natural en una comunitat servia per avaluar i quantificar les ajudes que es repartien.

Així doncs, podem veure com l’Estat pren una funció que ja es donava en el sector privat. El que en principi era un sistema basat en l’empatia, la benevolència i el desig d’ajudar als altres, l’Estat ho converteix en una extracció forçosa de rendes i una distribució ineficient i impersonal d’assistència que deixa tant al proveïdor com al receptor insatisfets. Un sistema que en comptes de pal·liar la pobresa i la misèria, la perpètua a força de subvencions.

Ser liberal, doncs, va més enllà d’entendre les maleses de l’Estat i les virtuts del mercat lliure. Es tracta de comprendre la naturalesa de l’ésser humà. És fàcil caure en el parany de pensar que en un món lliure, sacrifiquem equitat per eficiència. Però no té per què ser així. Una societat lliure és més capaç de promoure l’equitat i crear un món just, que al cap i a la fi, forma part de l’interès general.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *